Fa unes setmanes va morir Benet
XVI. I aprofito una estona d’avió per escriure sobre el tema, ara que s’han
calmat algunes aigües. Com era d’esperar, aquests dies han anat sortint
cròniques, biografies i articles sobre la seva vida, el seu pontificat, i la
seva renuncia. Alguns són més objectius, amb dades i dates, i d’altres són més
subjectius, plens d’apreciacions personals i valoracions. A mi, aquests dies,
el que em brota és una memòria afectuosa. Una memòria que s’arrela en alguns
records i em permet comprendre que les coses canvien, i que les aparences i la
realitat no sempre es mouen en un mateix pla.
Quan jo era molt petita, el
cardenal Ratzinger, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe, era
identificat com el rostre dur de l’Església. En aquells moments, els més
propers al maniqueisme volien també simplificar, i era habitual reduir la seva
funció a la de censor o inquisidor, sense una comprensió del repte que suposa
mantenir la coherència del pensament i les formulacions de la fe en aquest món
plural, complex i que canvia amb tanta velocitat que empeny a convertir en
banal qualsevol convicció. A algunes veus els podia la ràbia, la incomprensió i
la molèstia pel que veien com una repressió als nous teòlegs. En aquells
moments, jo no tenia cap proximitat amb la seva figura, però començava a
interessar-me per una recerca més racional de la fe i vaig llegir la seva Introducció al Cristianisme. Recordo
com, amb onze anys, em va ajudar el seu pensament sòlid, compacte i profund, i
vaig començar a entendre, en aquell moment amb certa impaciència, que el món de
la fe i la seva explicació no podia ser blanc o negre. Com també de la mà dels
seus escrits vaig entendre que segurament no hi ha dicotomia més falsa en els
nostres temps que la d’establir una paradoxa entre la fe i la raó.
Quan Ratzinger va ser escollit
Papa, recordo vagament cert conflicte generat per la seva elecció. Jo començava
a posar els peus en un camí de fe més personal, i llevat l’escepticisme que
veia en certes persones i mitjans, recordo com em va anar seduint el seu
pontificat, la seva manera d’exercir l’autoritat, d’expressar, amb solidesa, la
doctrina; de ser Papa; la seva desafecció a les distorsions i judicis de
l’opinió pública sobre la seva persona, que mai van interessar-li especialment.
És cert que no tots els seus accents m’atreien de la mateixa forma, però hi ha
tres aspectes del seu pontificat que em semblen encomiables.
En primer lloc, recordo llegir
amb veritable admiració la seva encíclica Deus
caritas est. La seva manera de parlar de l’amor, la seva mirada lliure,
positiva, íntima i profunda anava desfent en la meva ment els paradigmes d’un
Deu rígid i justicier, i res va quedar en peu que no acabés en l’enteniment
d’un Déu amorós, personal i essencialment relacional. La seva visió em va
semblar tan evangèlica que encara avui em recol·loca rellegir molts dels seus paràgrafs. En segon lloc, la seva determinació
per desemmascarar els abusos a menors que, tal i com s’ha anat veient després,
s’havia convertit, en massa espais de l’església, en un mal acceptat i
encobert. I ho va fer tard o d’hora, però amb determinació, posant-se en risc de
ser la diana de tots els trets. En tercer lloc, la seva llibertat profunda a
l’hora de renunciar, mostrant una forma d’acollir l’obra de l’Esperit en temps
nous, i donar pas a l’altre, en el moment en que va entendre que l’església
necessitava un lideratge més fort, i la cúria una reforma urgent.
Després, m’ha admirat la seva
llibertat, la grandesa d’esperit i la discreció de qui ha sabut estar, callar i
pregar, mostrant que el poder a l’església només ha d’estar en funció del
servei, i de res més. De fet, d’aquesta última etapa m’ha agradat més el seu
silenci que les comptades ocasions en que ha fet públiques reflexions sobre
alguns temes d’actualitat eclesial. No perquè no fossin il·luminadores, sinó
perquè sempre he tingut la sensació de que qualsevol declaració es convertia en
objecte d’anàlisis interessats, amb la intenció de dividir i contraposar, per
aquells que no entenen que l’Església no va de bàndols ni de grups de
partidaris. En tot cas, en tants anys de vida emèrita, agraeixo el seu exemple
de discreció. La seva biografia, que casualment he llegit aquest estiu, Una vida contada de Peter Seewald, ha
estat per mi un viatge apassionant per l’església del segle XX, i veure la seva
trajectòria ha estat una escola del que haurien de ser la solidesa i la
humilitat intel·lectuals.
M’agradava imaginar-lo, en
aquests últims temps, darrere els murs del convent on vivia, portant una vida
tranquil·la, pregant, pensant en aquest món una mica turbulent, que va saber
entendre amb profunditat i capacitat transcendent; i confiant en el Déu,
estimat i misteriós, al que va consagrar el seu cor, la seva recerca i la seva
intel·ligència.
Ara, per fi, té totes les respostes. I estic segura de que descansa en
pau.
Comentarios
Publicar un comentario