Hi ha moments en què t'agradaria seure amb qui eres fa uns anys; i explicar-li el que ara saps; i dir-li que no tingui por de viure, d'equivocar-se, d'arriscar...
No li parlaries d'alguns noms que encara han d'arribar, i dels que sempre seguiran, potser per no arruinar-li el descobriment i la sorpresa d'amistats tan plenes. Li diries que procuri no fer massa drama d'algunes contrarietats. Que en una baralla, perd qui no perdona. Que no tingui pressa amb la gent. Que no vulgui trencar el ritme i la forma de les coses; que els observi, que els gaudeixi. Que s'importi menys. I que somrigui més.
T'agradaria dir-li que s'estimi més, i estimarà millor els altres. Explicar-li que moltes batalles no les guanyes fins que acceptes que seguiran sempre aquí. I altres les guanyes quan les afrontes. I llavors, d'una manera o d'una altra, deixen de tenir poder sobre tu. Que l'única presó seran els seus laberints interiors i que aixequi la mirada més sovint. Voldries dir-li que Déu és molt més gran del que ara mateix pot intuir, i que ho anirà descobrint en fets insospitats. Mostrar-li que les ferides cicatritzen i que el temps és aliat.
Li aconsellaries que es cuidi l'esquena i que descansi, encara que saps que no et faria gaire cas, perquè hi ha moments en que un es creu que podrà sempre amb tot. I potser així està bé.
És un bon exercici. Asseure'ns amb qui vàrem ser, i explicar-li el camí que ens ha dut fins aquí.
Comentarios
Publicar un comentario