Crec que no és res nou que la vida és una meravellosa paradoxa.
Que el més gran dels somriures pot amagar una pena profunda. Que les paraules més dures poden pronunciar-se amb la més gran tendresa.
Que el silenci, a vegades, és el que crida amb més força. Que el que desitges que acabi d'una vegada sembla no acabar mai, mentre que allò al que voldries amarrar-te amb més força se'n va sense que puguis mirar enrere.
Que exigeix molta fortalesa el reconèixer la propia debilitat, i que és necessària molta valentía per mostrar-se vulnerable. Que el que pensaves que et plenava, era el que augmentava el buit; i que ara que estàs buit és quan pots començar a plenar-te.
Viure. La més bonica de les paradoxes.
Comentarios
Publicar un comentario