Es curiós: podríem dir que en tantes ocasions, som el que mirem. La mirada. Un llenguatge universal més enllà de les paraules. Vivim envoltats d'elles. Donant-les i rebent-les. Estimant o condemnant.
Hi ha mirades que maten, que tanquen portes i et deixen gelat. Mirades que aixequen murs i deixen sol; mirades que fereixen el cor i deixen sense paraules. Mirades de mort. Mirades que s'instal·len en el no i entristeixen el dies; que delaten, que envejen i que no suporten el bé dels altres. Hi ha mirades impersonals i indiferents. Superficials i interessades. Ebries d'egoisme. Gèlides. Calculadores. Sense llum. Mirades que viuen lluny.
Pero també hi ha moltes mirades que curen i reconforten; mirades que són oasi i sombra acollidora; que abriguen i animen; mirades balsàmiqies que tapen forats i donen a mans plenes consol i comprensió. Mirades plenes d'interés, que fan la vida més fàcil. Mirades que no duen comptes del mal, que viuen a Corintis 13 i tot ho aguanten i tot ho esperen. Mirades que fan bé i fan millors als seus destinataris.
Qui no ha experimentat alguna vegada sentir-se millor davant la mirada d'un altre? ¿Qui no s'ha sentit atrapat, inmesurablement ple de pau davant d'una mirada? No es el mateix viure mirant d'una manera que d'una altra.
Hi ha mirades que no desgasten, i no donen les coses per sabudes. Mirades esbiaixades en el bé, que miren i necessàriament admiren. Que viuen a favor. Que recuperen la novetat de tot i de tots, que recullen les mirades perdudes, despistades o esgotades.
Quan et poses davant d'alguna d'aquestes mirades de pau, t'enamores una mica.
Comentarios
Publicar un comentario